Al 1580, la princesa Belmonte va passar el que creia que havien de ser els seus darrers dies a l’Ospedale degli Incurabili di Napoli degut al seu estat de salut terminal. Però no va ser així: Aquella nit va tenir l’aparició d’un monjo franciscà i a l’endemà es va aixecar curada i revitalitzada.

Agraïda, va començar a buscar entre tots els monjos de Nàpols fins que, per les descripcions li comenten, que el monjo que cercava era Sant Salvador d’Horta, però malauradament havia mort a Càller feia ja uns anys.

Sant Salvatore d’Orta, que era com el coneixien per aquella regió, havia salvat a la princesa i ella, en acte d’agraïment, va fer construir un santuari on va considerar que era l’origen del frare: a Orta di Atella, Avui poble agermanat amb Horta de Sant Joan per aquest cuiros relat de l’història de Sant Salvador.

Nàpols conserva molt del nostre passat. A finals de l’Edat Mitjana havia format part de la Corona d’Aragó i bona part dels monuments napolitans mostren aquesta part de la història.

L’altre tresor que ens mostra Nàpols, són les son les ruïnes romanes de Pompeia, en un estat de conservació sorprenent ja que la ciutat va ser soterrada per l’erupció del Vesubi. Però el que li va caure al damunt, va ser pols incandescent que va destruir tota forma de vida però no les construccions que ara «desempolvades» mostren amb una gran precissió com eren fa quasi 2 milenis.

La costa amalfitana famosa per convertir-se en lloc d’estiueix d’actors famosos al segle passat, mostra uns pobles colorits enganxats en les costes escarpades dignes de ser visitats. Tot un plaer pels ulls.

Tornem a Barcelona on arribarem cap al migdia. Els que aneu cap a Horta de Sant Joan teniu l’enllaç a la terminal d’autobussos de la T1.